Reflexions en temps de crisi

CULTURA: DRET FONAMENTAL

4#12A la Carta dels Drets Humans de l’ONU, les referències a la cultura són reduïdes, però en allò que s’ha anomenat segona generació de Drets Humans la transcendència de la formació i llibertat cultural assoleix una dimensió cabdal: es parla d’un Dret Fonamental tant individualment com col·lectivament.

Els pobles i els individus només adquireixen una plena condició humana quan la seua capacitat de comprensió i estimulació és àmplia. Una capacitat que vindrà propiciada per la culturització personal o general. Per això, la concepció decimonònica de la cultura com la suma d’algunes nocions sobre literatura, gastronomia o música no abasta el concepte actual i més ampli que la considera element imprescindible per a una plenitud humana.

El desconeixement, o abandonament conscient, d’eixe principi és una de les més lamentables proposicions que els governants poden executar mitjançant les seues polítiques. Creure que realitzar uns actes més o menys vistosos, superficials i només amb pretensions exhibicionistes, és sinònim de cultura, a més d’un engany, aconsegueix allunyar els qui haurien de ser destinataris autèntics de qualsevol proposta eficient. I eixe ha estat el pecat que molt sovint han comés els nostres dirigents polítics, concretament al País Valencià. Sembla que durant massa anys han entès la cultura com a mitjà de promoció personal social o política i no com una eina de foment del total de la societat. És allò que es coneix com cultura florero. Cultura i formació són indestriables, en conseqüència, una cultura que no permet la plenitud personal i/o col·lectiva, que només s’interessa per la imatge del dirigent de torn, és bastarda i no mereix el nom de cultura.

No és un problema d’inversions o de pressuposts, encara que el menyspreu a l’hora de formalitzar les despeses públiques culturals hi és significatiu, sinó de voluntat de fer possible l’accés dels ciutadans a la capacitació plena gràcies a l’oferta cultural i/o científica. Els diners poden anar a una o altra partida, i poden vindre d’un o d’altre departament, el que és transcendent és la decisió de portar a bon termini aquelles proposicions que ajuden a millorar la competència dels ciutadans. Suprimir instàncies i institucions (darrerament amb l’aparició d’un ens abstracte anomenat CulturArts n’han desaparegut unes quantes i rellevants), deixar sense suport a una xarxa col·lectiva tan important com són les bandes de música, els cors i les escoles musicals, desentendre’s de les línies d’investigació científica i d’aquelles que proposen una nova forma de concebre la cultura, reduir l’administració cultural a un apartat secundari del turisme o un altre departament administratiu, comporta necessàriament l’empobriment cultural i social dels valencians i valencianes.

Empobriment social i cultural, però també econòmic. Aproximadament el 4’8% del PIB valencià pertany al sector cultural (editorial, teatral, musical, cinematogràfic, plàstic, audiovisual, etc.). Si tenim en compte que el tant per cent d’altres sectors (l’agricultura, per exemple) és menor caldrà que comencem a valorar el fet cultural com a imprescindible per eixir d’una crisi que s’hi agreuja a mesura que no té en consideració allò que hauria de ser essencial per les persones.

4#11

Palau de les Arts. Ciutat de les Arts i les Ciències

L’administració valenciana haurà de replantejar-se la seua política cultural, tot i que amb els paràmetres que ara mateix utilitza difícilment arribarem a una situació mitjanament satisfactòria. Sobretot si tenim present que el paper valuós de les fundacions bancàries i de les caixes d’estalvi, amb la desfeta del món financer valencià i la seua fogacitació per entitats deslligades del nostre país, contribuirà a una manca de suport considerable tant en la formació com en serveis socials; espais emblemàtics com els de la Fundació Bancaixa o de la CAM tenen datada la seua defunció o almenys la generosa disposició que abans tenien.

Eixe plantejament nou també ho ha de ser respecte a la relació entre l’administració pública i els agents privats. No podem deixar el sector privat sense canals de comunicació i sense el suport administratiu, i en la mesura del possible econòmic, dels governs autonòmics, centrals i locals. El tancament de sales teatrals, la desfeta editorial, l’ensorrament de la cinematografia, l’esmorteïda activitat audiomusical, la indiferència (quan no menyspreu) vers una xarxa cultural i social tan rellevant com les associacions musicals són conseqüència no sols d’una crisi global sinó, i crec que sobretot, del desinterès dels poders públics. L’absència de sensibilitat i diàleg és probablement més important que la manca de subvencions.

Però no voldria que aquestes reflexions meues es llegiren com una mena de memorial de greuges cultural. Evidentment les queixes són explícites i clares, per això mateix les possibilitats que se’ns presenten poden ser vigoroses.

Darrerament diversos estudis (als sopars del premis literaris d’Alzira, l’editor de Bromera, Josep Gregori, feia esment directe d’un informe del Consell Valencià de Cultura titulat Un canvi de paradigma. La cultura i la ciència: oportunitat davant la crisi) plantegen que ara és el moment adequat per revisar el paper de la cultura i la ciència amb un canvi de model productiu.
Un nou model productiu basat en dos principis:

1) La Societat del Coneixement, amb ciència i cultura com a eixos econòmics d’innovació, creació i producció.
2) Una Cultura de la Conservació, ja que disposem només d’un sol planeta amb recursos limitats que haurem de gestionar amb sensibilitat i intel·ligència.

El primer criteri, tant en el cas valencià com en el d’altres indrets, ens du a viure el fet cultural en tota la seua i amplíssima dimensió: formativa, innovadora, creativa però també de possibilitats generadores de treball i beneficis socials. El segon ens convida a ser conseqüents amb les limitacions humanes i físiques, fent-nos responsables, per acció o omissió, de servir-nos i assumir un passat, estimat o no, que ens permeta viure la cultura sense vel·leitats suïcides.

La cultura és un dret fonamental dels individus, com pot ser-ho el dret d’alimentar-se o gaudir d’una vivenda. Sens dubte molta gent al món passa fam i no cal ni que esmentem el greu problema dels desnonaments o d’aquells que no tenen sostre amb què resguardar-se, com també la manca de formació i informació amputa dones i homes. En qualsevol cas la carència serà especialment imputable a aquells que tenen els mitjans per solucionar el problema.

Però, a més d’individual, és un dret col·lectiu. Un dret col·lectiu que condiciona la identitat i el ser d’una comunitat. Si els valencians perdem la llengua o qualsevol dels altres elements de la nostra cultura, no solament destruïm una parcel·la més o menys sentimental, dimitim de la nostra condició de ciutadans d’un poble, que equival a dir que renunciem a tot el que ens ha configurat: casa, família, poble, paisatge… No debades Sanchis Guarner deia allò de qui renuncia a la seua llengua és com si renegara de sa mare. Cada llengua, cada manifestació cultural, té una estructura i formulacions específiques, no es traduïble en tota la seua intensitat. Un amic em deia que quan explicava a classe la unicitat de la llengua preguntava als alumnes si serien capaços de fer comprendre a un esquimal, que tenen dies i nits de sis mesos, una expressió tan valenciana com quina vespraeta més bona que fa.

En definitiva, si la cultura és un element essencial en la nostra configuració com a persones o pobles ni podem bandejar-la ni podem considerar-la element secundari o substituïble. Imaginem que un dia desapareixen les agrupacions musicals valencianes, es desfà la xarxa sociocultural més important del país: les bandes. Eixe dia no seria simplement un dia trist i dolorós, hauríem perdut una de les condicions que ens fa sentir-nos valencians d’una determinada manera. Seríem uns altres valencians.

Tenim un dret fonamental que ningú no ens pot negar. Exigim-lo.

JESÚS HUGUET
Secretari executiu del Consell Valencià de Cultura
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s