El racó dels compositors

CARL ORFF, 1895-1982 CARMINA BURANA

3#14.jpgFa exactament un any, l’Orfeó d’Aldaia interpretava en la Plaça de la Constitució, als peus de la Casa de la Música, la conegudíssima obra Carmina Burana de Carl Orff. Un projecte que anava gestant-se des d’any i mig enrere i pel qual tot l’Orfeó sentia una gran il·lusió. Finalment, el dia 4 de juny començàvem els assajos i el 31 de juliol de 2011 oferíem l’obra en concert.

Si alguna cosa va palesar el concert és que l’Orfeó no està sol. Al format participatiu que li donàrem es va sumar vora una setantena de cantors –alguns d’ells nous membres actuals– dos cors amics, uns excel·lents solistes i sobretot una plaça de gom a gom, amb més de mil persones que van gaudir de l’espectacle. L’Orfeó va treballar com a ell li agrada, colze a colze amb els altres, clavaris, ajuntament i músics, en un espectacle de qualitat, en un format quasi professional i amb les despeses molt ajustades perquè sabem el que costen les coses. El lema estava ben clar. Fer música, cultura, festa i, sobretot, poble.

Des d’aleshores, cada vegada que hem dit que faríem Carmina Burana, els amics se sorprenen i molts coneixen l’obra, almenys la tonaeta (com diem els valencians). Però, què és Carmina Burana, qui és el compositor? Esperem explicar-vos-ho perquè l’obra està envoltada de llegendes i mites, o malentesos.

Carl Orff va nàixer a Munic el 1985 i va morir a la mateixa ciutat el 1982. La personalitat és tremendament complexa i alhora ben senzilla, perquè al cap i a la fi només descriu la humanitat i adaptació de l’ésser humà en els moments difícils, la fortuna... A la seua ciutat estudia i assisteix a l’Escola de Teatre i al Conservatori i s’interessa per la música de Monteverdi, per la relació entre música i paraula i al mateix temps per la tragèdia grega, per la lluita entre déus i humans i concretament pel mite d’Orfeu.

Amb un sentiment bavarés molt assentat, se sent atret per les llengües i les arts. Ja de ben menut escriu cançons sobre textos de Nietzsche i als huit anys escriu una novel·la per al seu teatre de marionetes. Als díhuit, compon una òpera en xinés i finalment escriu Carmina Burana en llatí, una llengua morta que fa que l’obra tinga molta més vida i que roman immutable.

La imaginació d’Orff és impressionant, un món fantàstic l’envolta i les seues dones ens conten com es despertava durant la nit sobtadament pels malsons de bruixes i dimonis. Aquesta capacitat de creació que li ve per l’estima a la terra, el primitivisme i la imaginació el fan dir que tothom posseeix un potencial artístic i que cadascú pot desenvolupar-lo, que tot xiquet necessita fantasia, puix que sense ella es troba completament perdut. Així que funda el col·legi Günther de Música on duu a terme el projecte Schulwerk per a l’ensenyament artístic i musical.

Hui dia seguim usant molts de les seues idees a l’escoles. L’ús de la flauta dolça, els xilòfons, els instruments de percussió i les cançons senzilles per cantar i ballar són la seua herència. Un projecte pedagògic que el reconeix i aconsegueix acabar amb els problemes amb les autoritats en ser adoptat  per les Joventuts Hitlerianes.

Aquest fet fa que Orff haja estat qüestionat en el vessant personal per la vinculació probable al règim nazi. Almenys Orff va gaudir del beneplàcit de les autoritats en convertir-se en un dels autors preferits pel règim. Però, tal com afirmen molts estudiosos, la seua música està molt allunyada del llenguatge feixista. A més, l’àvia del compositor era jueva conversa, per la qual cosa, son pare era mig jueu. Orff sempre va amagar aquests fets ja que tot artista havia d’avalar la seua ascendència.

En la vida d’Orff mai no trobem simpatia per la ideologia feixista sinó que per damunt de tot es troba la supervivència. En acabar la guerra, però, les autoritats nord-americanes el van interrogar. Volien saber tant si no havia fet res dolent durant el govern feixista com la seua participació per desmantellar el règim. Va recórrer a un vell amic assassinat per encobrir-s’hi afirmant que havia pertangut al grup de resistència La rosa blanca, la qual cosa és falsa.

En molts altres sentits, la seua vida fou un fracàs. Casat en quatre ocasions, les seues mullers i la seua filla ens narren el poc amor que els demostrava. Alguns directors ens parlen dels abusos constants d’autoritat i de la complexitat del tracte.

3#15La seua obra més famosa, Carmina Burana vol dir cants de Bura, de Beuern, una variant de Bayern, nom alemany de Baviera. En aquest cas concret, el nom es refereix a Benediktbeuern, un poble als Alps Bavaresos i pren el nom d’un monestir benedictí fundat el 733. El 1803, fruit de l’aliança entre Maximilià IV i Napoleó, se secularitzaren els monestirs i el contingut de les seues biblioteques passà a la Biblioteca de la Cort de Munic. El 1847, el bibliotecari Schmeller va publicar una edició moderna de les principals adquisicions, i entre d’altres, un extens pergamí de tres-cents poemes anònims del segle XIII en llatí, alemany medieval i fins i tot en francés i grec. Ell mateix va inventar un nom per a la col·lecció, Carmina Burana.

Orff va conéixer aquests textos per l’antiga edició que hem descrit. El poeta M. Hofmann va ajudar-lo a donar-li forma en vint-i-quatre poemes per musicar-los. L’estrena el 1937 és impossible de descriure per l’èxit amb què ha gaudit des d’aleshores. Fins i tot Orff, amb quaranta-dos anys, va enviar una carta a l’editorial Schott on deia: tot el que he escrit fins a aquesta data i que per desgràcia vostés han publicat, pot destruir-se. Amb Carmina Burana s’inicien les meues obres completes”.

Aquesta obra ho representa tot en la producció d’Orff. Primerament arreplega la tradició de la música més antiga i ho fa de la millor manera, és capaç d’escriure melodies noves que semblen haver existit des de sempre. D’altra és tremendament agosarat i juga amb el ritme i els timbres inspirat per la música de Stravinsky, especialment per Les Noces i Oedipus Rex. És música directa, primitiva i fantàstica. S’estructura en tres grans parts encerclades pel famós O Fortuna, el qual va meravellar Orff i d’alguna manera va tindre molt de compte durant la seua vida: O, Fortuna, com va lluna, de condició variable, sempre creixes o decreixes! La detestable vida primer atordeix i després estimula, com a joc, l’agudesa de la ment. La pobresa i el poder els dissol com a gel. Sort cruel i inútil, tu ets una roda voluble de condició dolenta… Amor, sexe, crítica, joc, natura, joventut, déus, beguda…

Tot i que al començament les autoritats nazis van preocupar-se per les influències d’Ígor Stravinsky i el to eròtic dels textos –que de tota manera no suposen res si els comparem amb Catulli Carmina– les interpretacions de Karajan i Bohm vam ajudar a la difusió inicial. Després ja no ha calgut molt més. Tots els dies s’interpreta aquesta obra en algun lloc del món.

No hi falteu quan la repetim!

FRANCESC VALLDECABRES SANMARTÍN
Director 40é Aniversari i director de l’Orfeó d’Aldaia
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s